Història de l'estudi del comportament humà
El DISC és l'evolució de l'observació del comportament humà per part de pensadors de totes les èpoques
Tan antic com la humanitat
Evolució de l'estudi del comportament humà
L'observació i l'estudi del comportament humà són tan antics com la mateixa humanitat. Al llarg de la història, nombrosos pensadors han reflexionat sobre per què les persones actuen com actuen. Tots van observar comportaments comuns entre diferents tipus de persones. Molts d'aquests primers filòsofs i erudits van posar les bases de les teories i els principis moderns del comportament humà.
El llenguatge DISC, com a marc contemporani per entendre el comportament, també va sorgir d'observacions similars.
La recerca de la comprensió del comportament humà ha estat un tema central al llarg de la història de diverses disciplines, des de la filosofia i la psicologia fins a la sociologia i l'antropologia.
Les civilitzacions antigues, entre les quals la grega i l'egípcia, es van endinsar en la naturalesa de les accions humanes i les seves motivacions. El seu propòsit era comprendre l'essència del que impulsa les persones.
Durant les primeres etapes de l'evolució de l'estudi del comportament humà va predominar l'exploració filosòfica. Pensadors com Aristòtil i Plató van oferir algunes teories sobre la naturalesa humana i la seva conducta.
1875-1961 dC
Carl Gustav Jung
La teoria dels tipus psicològics de Carl Jung és una pedra angular de la seva psicologia analítica. Va proposar que les diferències de comportament resulten de les preferències inherents de cada persona a l'hora de percebre el món i prendre decisions. Jung va identificar dues dicotomies primàries de funcions cognitives:
1. Funcions de percepció:
- Sensació vs. intuïció: aquesta dicotomia fa referència a com les persones recullen informació del món que les envolta. Els tipus de sensació se centren en informació concreta i factual que es percep directament a través dels sentits. Estan orientats al detall i arrelats a la realitat present. Els tipus intuïtius, en canvi, se senten més atrets per les possibilitats, la informació abstracta i la visió de conjunt. Estan orientats cap al futur i sovint confien en percepcions o intuïcions en lloc de l'experiència sensorial directa.
2. Funcions de judici:
- Pensament vs. sentiment: aquesta dicotomia es relaciona amb com les persones prenen decisions. Els tipus de pensament utilitzen la lògica i criteris objectius per decidir. Valoren els principis, la coherència i l'anàlisi impersonal. Els tipus de sentiment, en canvi, prioritzen les emocions i els valors humans en el procés de presa de decisions. Són més empàtics i tenen en compte l'impacte de les decisions en els altres.
A més, Jung va introduir els conceptes d’extraversió i introversió com a actituds que influeixen en la direcció d'aquestes funcions cognitives.
Els extravertits estan orientats cap enfora, cap al món extern, i obtenen energia de la interacció i l'acció. Els introvertits estan orientats cap endins, cap al món intern, i guanyen energia de la reflexió i la solitud.
Aquestes funcions cognitives i actituds es combinen per formar diferents tipus de personalitat.
Per exemple, una persona podria ser un pensador extravertit, un sentimental introvertit, etc. Els tipus psicològics de Jung van proporcionar un marc per entendre les diverses maneres en què les persones perceben el món i prenen decisions.
129-216 dC
Galè
Galè, un influent metge i filòsof grec, va ampliar la teoria dels quatre humors d'Hipòcrates i la va vincular de manera més explícita als tipus de personalitat. La teoria de Galè suggeria que l'equilibri o el desequilibri d'aquests humors en el cos influïa no només en la salut física, sinó també en els trets psicològics i els temperaments.
En la teoria dels quatre humors de Galè, cada humor correspon a un tipus de personalitat diferent:
Les persones sanguínies, influïdes per la sang, solen ser optimistes, sociables i entusiastes, tot i que poden ser impulsives.
Les personalitats colèriques, associades a la bilis groga, són apassionades, ambicioses i líders assertius, però sovint tenen un temperament irascible.
Les persones de temperament melancòlic, influïdes per la bilis negra, són introspectives i analítiques, però poden tendir a l'ansietat i la tristesa.
Finalment, les persones flegmàtiques, governades per la flegma, són tranquil·les, fiables i racionals, conegudes per la seva capacitat pacificadora. Tot i això, de vegades se les veu poc ambicioses i resistents al canvi.
La interpretació dels humors de Galè va tenir un impacte significatiu i durador en la medicina i la psicologia medievals i renaixentistes. La seva obra va influir en la comprensió de la personalitat fins ben entrat el segle XVIII. Va vincular la salut física amb el benestar psicològic i els trets de personalitat.
400 aC
Hipòcrates
Hipòcrates, sovint anomenat el «pare de la medicina», és conegut per les seves influents teories sobre els humors corporals, que va estendre per explicar els trets de la personalitat.
La teoria d'Hipòcrates sobre la personalitat, arrelada en el concepte dels quatre humors corporals, vinculava els temperaments individuals a l'equilibri d'aquests fluids.
El temperament sanguini, associat a la sang, descrivia persones sociables, optimistes i actives, amb una naturalesa despreocupada i impulsiva, semblant a l'element aire.
En canvi, el temperament colèric, vinculat a la bilis groga, caracteritzava les persones com a ardents, apassionades i ambicioses, sovint assertives i dominants, semblant a l'element foc.
D'altra banda, la bilis negra s'associava al temperament melancòlic, que representava persones introspectives, reflexives i propenses a la tristesa, sovint analítiques i orientades al detall, a imatge de l'element terra.
Finalment, el temperament flegmàtic, connectat amb la flegma, descrivia les persones com a tranquil·les, fiables i relaxades, normalment passives i constants, semblant a l'element aigua. La creença que aquests humors influïen en la salut física i en l’estat emocional de les persones va constituir la base de la concepció de la personalitat d'Hipòcrates.
444 aC
Empèdocles
Empèdocles, un filòsof grec presocràtic, va proposar una teoria de quatre elements clàssics que, segons ell, constituïen l'univers físic: terra, aire, foc i aigua. Tot i que Empèdocles no va aplicar directament aquests elements a les teories de la personalitat tal com les entenem avui, les seves idees van posar les bases de concepcions posteriors de la personalitat en la medicina i la filosofia antigues.